Esteu aquí

Inici » Les especialitats

OTORINOLARINGOLOGIA

OTORINOLARINGOLOGIA

Area: 
OTORINOLARINGOLOGIA

L'otorinolaringologia i patologia cervicofacial (ORL i PCF) és l'especialitat mèdica que s'encarrega de la prevenció, el diagnòstic i el tractament, tant mèdic com quirúrgic, de les malalties de l'oïda, les vies aerodigestives superiors (boca i glàndules salivares, nas i sinus paranasals, faringe i laringe) i les estructures pròximes de la cara i el coll. Així doncs, inclou diferents àrees de coneixement:

1. Otologia/Otoneurologia

S'ocupa de la patologia de l'oïda:
• Patologia inflamatòria i infecciosa: les otitis, ja siguin externes ("del nedador") o mitjanes. Poden ser agudes o cròniques. Les cròniques es caracteritzen per la presència de supuracions repetides, i tenen un risc més alt de complicacions. Cal descartar-hi la presència d'un colesteatoma.
• La hipoacúsia (o deterioració de l'audició) té efectes en la vida laboral i social de la persona, i per això cal que es corregeixi. Es pot solucionar amb cirurgia, quan existeix una alteració en la transmissió del so, o bé amb audiòfons, si la lesió és a l'òrgan de l'audició (còclea).
• L'acufen o tinnitus (sorolls a les oïdes) pot aparèixer de manera aïllada o bé acompanyant una malaltia de l'oïda o altres patologies.
Vertígens o alteracions de l'equilibri a causa de trastorns otològics. L'aparell vestibular és la part de l'oïda que participa en el manteniment de l'equilibri. El seu estudi complet es basa en tècniques instrumentals complexes (vestibulometria). El seu tractament inclou fàrmacs, rehabilitació i/o cirurgia (no invasiva o invasiva, segons els casos).
Paràlisi facial. El nervi facial (moviment de la cara) recorre estructures com ara l'oïda o la glàndula paròtida. Entre d'altres, cal que la seva lesió sigui estudiada per l'ORL.
• Deformitats estètiques del pavelló auricular, com les "orelles en nansa" (otoplàstia).

2. Rinologia

S'encarrega de l'estudi de les patologies que afecten el nas i els sinus paranasals:
• Patologia inflamatòria i infecciosa: les rinitis i rinosinusitis, que pel seu curs es classifiquen en intermitents i persistents (amb pòlips nasals o sense). De causa infecciosa, al•lèrgica, tòxica, etc., el seu tractament sol ser mèdic, encara que en circumstàncies concretes està indicada la cirurgia.
• L'obstrucció nasal: de causa funcional (patologia inflamatòria nasal) o per alteracions morfològiques. Les primeres obliguen a descartar causes infeccioses o al·lèrgiques i de vegades produeixen una hipertròfia dels cornets. Les segones es tractaran amb cirurgia: septoplàstia o rinoplàstia, segons si el defecte afecta només el septe nasal o bé tot el conjunt del nas. La rinoplàstia, a més, pot tenir un interès plàstic, per remodelar estèticament el nas.
• Patologia tumoral de fosses nasals i sinus paranasals: poc freqüent.
Hemorràgies nasals o epistaxis: la majoria banals, pot ser necessari algun tipus de tractament (cauterització o tamponament, rarament cirurgia).
• Alteracions de l'olfacte.

3. Laringologia

S'ocupa de les malalties que afecten la laringe:
• Patologia inflamatòria i infecciosa: els quadres catarrals aguts poden incloure laringitis, amb canvis a la veu i dolor. També hi ha laringitis cròniques, molt relacionades amb el tabac, que poden afavorir l'aparició de tumors malignes.
• Les alteracions en la veu o disfonies: es poden deure a patologia inflamatòria, a alteracions funcionals (forçar la veu), a lesions benignes (nòduls, pòlips o quists) o a paràlisi d'una corda vocal. En disfonies persistents en pacients fumadors hem de descartar, a més, l'existència d'un tumor maligne. Foniatres o logopedes col·laboren en el diagnòstic i, sobretot, en el tractament rehabilitador.
• Patologia tumoral: els tumors benignes són de diversos tipus i, en general, sense complicacions severes. En el nostre àmbit, els tumors malignes de la laringe són els quarts en incidència en homes. El més freqüent és un tipus de càncer molt relacionat amb el tabac. Quan es diagnostica aviat, el tractament d'elecció és cirurgia (amb làser o amb tècniques obertes funcionals que preserven la veu) o radioteràpia. En estadis més avançats, se sol combinar quimioteràpia, radioteràpia i cirurgia.

4. Faringologia

Té com a objectiu l'estudi de les malalties de la faringe:
• Patologia inflamatòria i infecciosa: pot afectar òrgans concrets, com ara les amígdales (amigdalitis o angines) o les vegetacions (adenoïditis), o ser difuses (faringitis). També pot ser aguda o crònica. El tractament és farmacològic, en la majoria dels casos. Davant la manca de resposta o l'aparició de complicacions, es plantejarà un tractament quirúrgic.
• La deglució suposa el pas de l'aliment a través de la faringe. Ha de ser eficaç (aportar nutrients) i segura (evitar l'ennuegada cap a les vies respiratòries). La seva alteració (disfàgia i aspiració) pot comportar desnutrició i infeccions respiratòries repetides.
• Patologia tumoral: els tumors benignes de la faringe són variats i gairebé mai comporten problemes importants. Els tumors malignes, igual que a la laringe, es relacionen molt amb el tabac. El seu tractament segueix pautes similars a les del cas de la laringe.

5. Estudi de la patologia del coll

Masses cervicals: poden tenir origen congènit (com ara les alteracions del desenvolupament embrionari: quists branquials o tiroglossos) o bé tractar-se de tumors, generalment benignes.
Adenopaties: són augments de mida dels ganglis limfàtics. La causa més comuna en la infància són les infeccions agudes, com ara les angines. La seva presència en adults obliga a descartar un tumor maligne en l'esfera de l'ORL.

6. Otorinolaringologia pediàtrica

Moltes patologies descrites aquí s'esdevenen durant la infància:
• Les infeccions més freqüents durant l'edat pediàtrica són les que afecten la gola, el nas i les oïdes. Quan són reiterades o presenten complicacions requereixen cirurgia.
• La sordesa congènita és molt poc freqüent, però el retard en el seu diagnòstic pot comportar una alteració en el desenvolupament del llenguatge i en la capacitat de coneixement i aprenentatge de l'infant. Actualment es pot descartar en nounats, amb proves senzilles i no agressives.
• En infants més grans sí que és més freqüent l'existència de pèrdues d'audició transitòries associades a otitis repetides o a la presència de mucositat a les oïdes. Els nens amb alteracions en el desenvolupament del llenguatge han de ser valorats per otorinolaringòlegs, logopedes i altres especialistes.
• L'obstrucció nasal en nens (respiradors bucals) pot comportar altres problemes en la dentició, en l'articulació del llenguatge o en el son, i caldrà la intervenció de l'ORL i d'altres especialistes.

7. Les glàndules salivals

Produeixen i aboquen la saliva a la boca.
• Patologia infecciosa: generalment de causa vírica, com ara les "galteres". En pacients deshidratats o ancians pot ser bacteriana, i tenir més gravetat.
• Patologia litiàsica: l'obstrucció glandular a causa de càlculs produeix un dolor de tipus còlic. Quan els episodis són repetits, malgrat el tractament mèdic, s'ha de valorar l'extracció quirúrgica d'aquests càlculs, i fins i tot l'extirpació de la glàndula afectada.
• Patologia tumoral: els tumors més freqüents en aquestes localitzacions són benignes. El seu tractament obliga a l'extirpació parcial o total de la glàndula on es localitzen. En el cas de la glàndula paròtida, aquesta cirurgia ha de preservar el nervi facial, que passa pel seu interior, per evitar la paràlisi de la cara.

8. Ronquera i síndrome d'apnees del son

Obstrucció del flux aeri en les vies aerodigestives superiors durant el son.

La web de Centre Mèdic Rambla Nova té un caràcter divulgatiu i en cap cas substitueix la relació metge-pacient. Davant de qualsevol dubte, consulti amb el seu metge.